"El gran Ter", de Joan Carles Roca Sans

L’exposició que presenta el Museu de la Mediterrània a Torroella de Montgrí ressegueix cinquanta anys de transformacions del territori vistos a través de la mirada de Joan-Carles Roca Sans. El conjunt de l’obra desplegada configura una autèntica epifania dels sentits, capaç de rescatar el temps passat gràcies al poder evocatiu de la pintura.

La mostra s’articula en tres grans àmbits que permeten seguir l’evolució artística i conceptual de l’autor, així com els canvis del paisatge que l’ha acompanyat.

La primera part, El Paradís perdut, recupera pintures dels anys setanta i vuitanta, una autèntica edat d’or del Baix Empordà, que situen el visitant en el context inicial de la seva obra. Aquest recorregut fa un salt temporal amb la incorporació de tres pintures de la sèrie Miralls d’aigua, realitzades després de la gran inundació de 1994. És en aquest moment quan el pintor comprèn que l’ordre només pot assolir-se si s’accepta el moviment, l’efímer, el gran caos regenerador que la pluja arrossega.

La segona part, Sèries del Gran Ter, reuneix paisatges de gran format realitzats els anys 2013, 2014 i 2015, pintats exclusivament a les lleres del riu Ter i integrats en les col·leccions del Projecte Ermóupoli. En aquestes obres, l’aigua ja no és mai la mateixa, ni la tela pot actuar com un mirall immutable: tot esdevé canvi, flux i transformació.

La tercera part, A tota línia, se centra en l’obra més recent de Roca Sans. Aquí, el pintor travessa deliberadament la frontera entre figuració i abstracció com a eina per fixar —i alhora rescatar— el temps, activant els mecanismes de la imaginació i de la memòria.

Com explica el mateix artista: “Ara fa deu anys vaig explorar exhaustivament el riu Ter des d’una vessant poètica. Els dibuixos fets al natural amb llapis de color van donar pas a una sèrie de quadres a l’oli. En tornar-lo a visitar he constatat els canvis que havia sofert.”

El transvasament progressiu de l’aigua, la proliferació descontrolada de canyers i la regressió dels boscos de ribera ofereixen avui una imatge molt diferent de la d’aleshores. Algunes coses han millorat; d’altres semblen haver entrat en un punt mort. Per a Roca Sans, el paisatge és la senyal visible dels avenços mediambientals, i per això resulta tan important cuidar-ne la imatge.

En sortir d’aquesta exposició, podem arribar a creure que hem guanyat el pols al temps —tal és el poder de l’art— i oblidar, encara que sigui momentàniament, que la vida continua desapareixent minut a minut pel desaigua de la història infinita. Però estimar implica conèixer. En aquest sentit, l’exposició es complementa amb sortides al riu que proposen una lectura plàstica, conceptual i paisatgística del Ter, deixant que cada participant arribi a les seves pròpies conclusions.

Joan-Carles Roca Sans. L’obra de Joan-Carles Roca Sans (Barcelona, 1946) és una reflexió constant sobre el pas del temps, un intent de fer-lo més assumible. Els primers deu anys de producció (1975–1985) mostren una visió gairebé antropològica d’una societat rural encara present a l’Empordà, però ja abocada a desaparèixer. En aquell moment, l’artista ja havia realitzat una quarantena d’exposicions individuals.

Progressivament, deixa de pintar paisatges per centrar-se en les persones, buscant en elles el material necessari per construir un catàleg d’instants fugissers, convençut que copsant l’efímer podria accedir a allò que és etern. A finals del segle XX, uns esdeveniments colpidors li revelen la inutilitat d’aquest intent i el condueixen a Grècia, a la recerca de l’origen de les coses. D’aquí neix el Projecte Ermóupoli, un llarg recorregut per la Mediterrània que integra pintura, escultura, narrativa i experimentació audiovisual, i que s’estén durant més de deu anys.

Malgrat l’exploració constant de noves tecnologies digitals, Roca Sans no abandona mai la pintura de cavallet. A partir de 2017, deixa d’intentar mediatitzar el pas del temps i troba en la no objectivitat una manera d’acceptar-lo. En aquest trànsit entre figuració i abstracció, les coses visibles esdevenen suggerides. El temps és irreversible, però sovint oblidem que el futur també té memòria.

“L’art es separa de la natura tot integrant-s’hi: és el contrari de la natura i, al mateix temps, la defineix.”