Te vas a quedar ciego, de David Salcedo

Tot i que no havia nascut encara, ho recordo com si fos ahir, era el 13 de juliol de 1969. Em vaig despertar de la migdiada espantat pels crits. Estaven retransmetent l'arribada de l'home a la Lluna. El meu avi estava molt enutjat i discutia acaloradament amb el presentador, no és que el meu avi estigués en contra d'aquell esdeveniment, és que simplement aquell dia li anava malament: tenia partida de "julepe" amb els seus amics al bar. No hi havia per a ell cosa més sagrada i no estava disposat que un passeig d'un home amb cognom impronunciable li fes malbé allò. Finalment, va convèncer el presentador, aquest va fer unes trucades i els astronautes van arribar una setmana més tard. Aleshores sí, la humanitat va poder gaudir d'aquell esdeveniment en directe. Ara que ho penso, potser no ho recordo tan bé.

No crec que fos un nen molt diferent dels altres, a casa els dissabtes començaven amb la música dels dibuixos de la Warner i entre setmana… també. L'única diferència és que els dissabtes la meva sessió de televisió no es veia interrompuda per aquell mal costum d'anar a l'escola. En aquells moments no vaig sentir la necessitat de canviar res, a mi ja m'agradava que el Correcamins mai no es sortís amb la seva. D'ell vaig aprendre que la insistència dóna fruits, encara que ell no els va aconseguir i jo només de vegades.

Si m'haguessin advertit de com és de dur ser adult, continuaria sent un nen, però com que no ho van fer, vaig créixer. Em vaig distanciar dels dibuixos, però no de la tele, la seguia veient molt de prop. Et quedaràs cec! deia ma mare. En el seu afany per tenir raó, va convèncer l'oftalmòleg i em va posar ulleres als cinc anys, des d'aleshores no me les trec i si ho faig, no hi veig.

Fascinat per allò que vaig viure quan encara no havia nascut, sempre vaig voler poder expressar la meva opinió davant de la televisió. Per ser exactes, mantenir una conversa, un debat o una discussió, depenent del que toqui, amb els que són a l'altra banda. La meva opinió la dono, és clar que la dono!, però mai no és tinguda en compte. Em deuen haver silenciat.

Un dia, el meu avi va aparèixer per explicar-me el seu secret, resulta que se l'havia emportat a la tomba, no perquè hagués mort sinó perquè un dia el va extraviar en una de les seves passejades pel cementiri i no el va trobar fins que se'n va anar a l'altre costat, aquesta vegada sí, literalment.

Tot va resultar ser una qüestió tècnica: ell va poder gaudir dels mitjans de comunicació perquè la televisió era en blanc i negre i jo he de conformar-me amb els mitjans de difusió perquè el color utilitza el mateix buit al senyal que abans feien servir per fer arribar les nostres respostes. El que més va sortir guanyant amb el canvi va ser el regidor, que va estar a punt diverses vegades de dimitir perquè estava fart de tant canvi imprevist propiciat pels televidents. Així no hi ha qui programi res! -deia.

Les modes sempre tornen, el que ningú sap és quant duraran a la tornada. Sent previsor, ja he preparat el missatge que m'agradaria fer-los arribar als mitjans, si la tornada de la televisió en blanc i negre només durés un segon, no vull que m'agafi desprevingut

David Salcedo

El meu avi matern va tenir un «colmado» al poble, l'avi patern va fer de tot entre Múrcia i Mallorca, les àvies es desvivien cosint roba i afrontat contínues preocupacions. Els meus pares van haver d'emigrar a Catalunya i van acabar tenint un bar on treballàvem tota la família. Jo, potser, m'havia d'haver quedat amb el bar, però vaig triar el camí de la llum. No va faltar qui em deia que seria difícil i dur, però ningú a la meva família ho ha tingut fàcil. Per què jo seria menys? Anys més tard estic ple de noves cicatrius físiques i espirituals, que s'han sumat amb el que ja existia dins meu i va definir sempre la meva manera de veure el món. I és que mai no podré escapar del que m'és proper, és la mesura de tot el que descobreixo, de la tendresa que em van ensenyar a tenir al cor i el silenci amb què vaig conviure durant anys. En aquesta barreja és on es maceren les meves fotografies. El conjunt d'aquestes circumstàncies, gens especials, és el que m'ha portat a guanyar diversos premis i beques, a exposar al territori nacional i internacional, participar en un bon nombre de catàlegs, publicar diversos fanzines, col·laborar amb la Kursala de la universitat de Cadis, a publicar amb l'editorial Ediciones posibles, i a estar representat per galeries de Londres, Madrid o Barcelona. I sembla que tot va ser un instant.